Host: No mostrado/ Not shown
IP: No mostrado/ Not shown
Sistema: Windows XP
catalunass@hotmail.com Història de Santa Tecla
catalunass@hotmail.com Història de Santa Tecla Submergir-se en les Festes de Santa Tecla de Tarragona implica inevitablement impregnar-se d’unes aromes que connecten l’actualitat amb la història, amb el llegat patrimonial. Precisament és aquest camí dibuixant al llarg dels segles allò que defineix la personalitat de les festes tarragonines. La Santa Tecla d’avui és el rock, el jazz, el teatre, el music-hall, el cinema, la revetlla, l’esport..... Però l’essència és, o fóra millor dir continua essent, el conjunt de balls, bestiari, entremesos, representacions al·legòriques, balls parlats i castells, que perfilen el seguici popular de la ciutat com a corpus genuí i propi de la celebració.
Història de Santa Tecla Submergir-se en les Festes de Santa Tecla de Tarragona implica inevitablement impregnar-se d’unes aromes que connecten l’actualitat amb la història, amb el llegat patrimonial. Precisament és aquest camí dibuixant al llarg dels segles allò que defineix la personalitat de les festes tarragonines. La Santa Tecla d’avui és el rock, el jazz, el teatre, el music-hall, el cinema, la revetlla, l’esport..... Però l’essència és, o fóra millor dir continua essent, el conjunt de balls, bestiari, entremesos, representacions al·legòriques, balls parlats i castells, que perfilen el seguici popular de la ciutat com a corpus genuí i propi de la celebració.
Imatge de les festes de Santa Tecla i la seva tradició Si bé a Tarragona el culte a Santa Tecla ja era practicat des de molt antic, no serà fins al període de la Reconquesta quan les festes perfilen l’estructura embrionària que es perpetuarà i que pren el carrer com a espai essencial per a la seva realització. El 1091 el papa Urbà II restableix, si més no jurídicament, la seu metropolitana de Tarragona i declara la festivitat de Santa Tecla jornada de precepte i celebració principal de l’any. Això no obstant, únicament estem davant una fase prèvia a la restauració efectiva que es durà a terme uns anys més tard, el 1118; és aleshores quan el comte de Barcelona Ramon Berenguer III el Gran fa ofrena de la ciutat al bisbe Oleguer de Barcelona. Serà a partir d’aquell moment quan podrem parlar d’una repoblació real de Tarragona. La butlla pontifícia de Gelasi II ratifica la diada de Santa Tecla com a festa principal de l’any i, evidentment, jornada de precepte.
La importància del camí iniciat es veurà confirmada el 1239 en el primer Concili Provincial, presidit per l’arquebisbe Pere d’Albalat, i el 1277 en el Concili de l’arquebisbe Bernat d’Olivella. Fins aquest moment, però, la festa es limita al marc estrictament litúrgic.
La creixent expansió de la celebració condueix a un fet que esdevindrà cabdal per al desenvolupament de les festes. El 17 de maig de 1321 arriba a Tarragona, procedent d’Antioquia, a Orient, la relíquia del sant braç de la patrona. La Ciutat preparà una rebuda absolutament espectacular i impactant, de tal manera que servirà com a punt de referència per a la posterior estructuració de la festa. Per primer cop a la població, a través de tots els seus estaments –polític , eclesiàstic, militar i treballador-, ocupa el carrer i se’l fa seu. L’espai s’omple dels nous balls fets pels gremis locals que, en un procés de sincretisme de rituals pre-cristians i cristians, són refuncionalitzats sempre al servei del que és sagrat.
La transcendència ciutadana que aquest acte tingué, i també l’equiparació de la festivitat de Santa Tecla a la del Corpus Christi –ja celebrada molt destacadament des del 1357 a instàncies de l’arquebisbe Sanç López d’Ayerbe- conduiran a la instauració de la celebració solemne de l’octava de Santa Tecla a partir del 1359, i a la publicació d’un document clau per entendre les festes: les Ordinacions de Santa Tecla que el 26 de juliol de 1370 estableix l’arquebisbe Pere Clasquerí a instàncies dels cònsols de la ciutat.
La filosofia del text equipara el nivell de la festa de Santa Tecla a la del Corpus, per la qual cosa són considerades dates fonamentals dins el calendari local. L’estructura de les festes que s’estableix per a la vigília i la diada de la patrona es manté fins a l’actualitat. Per al 22 de setembre s’estableix el cant de vespres a la catedral, epicentre de la festa, i l’actuació de les danses dels gremis per tota la ciutat, és a dir, la cercavila d’avui. Per al dia 23 de setembre queda establerta l’anada a ofici amb les danses i amb la senyera de la ciutat i les dels gremis, i també la sortida de la processó del sant braç sota pal.li, pel carrer i precedida pels balls. La consueta o llibre de pràctiques i cerimònies de la Catedral del 1369, escrit per Pere Figuerola, ja constatava, però, que “...la professó va aquest dia per la ciutat ab lo braç de Santa Tecla (...) los senyors de ciutadans agen temps a fer lur solemnitat ab ses banderes e altres coses segons els an be acostumat de fer cascun any...” Per tant, haurem de considerar l’anada a ofici i la processó anteriors a les Ordinacions que les regularen.
A més a més, les Ordinacions estableixen la neteja i el guarniment dels carrers de la ciutat, i especialment aquells per on havia de passar la processó. Indiquen també l’assistència del clergat a la processó i l’aportació de vint ciris amb el senyal de la ciutat que els cònsols del municipi sufragaran per tal d’il·luminar el braç.
A les danses, embrió del seguici popular, s’aniran sumant tot un conjunt d’elements que complicaran i completaran progressivament la dimensió espectacular de la festa. A partir del 1381 és documentat el bestiari fantàstic i popular; a partir del 1385, els personatges bíblics; des de 1399, les figures hagiogràfiques inanimades; des del 1402, els jocs o representacions al·legòriques, ja amb una certa acció dramàtica; des del segon quart del segle XV, les roques o castells –plataformes mòbils a l’estil dels actuals passos de Setmana Santa-, i els entremesos. Els objectius lúdics i els catequètics es barregen sovint amb la lluita per l’exteriorització dels poders municipal i arquebisbal, i generen un impressionant augment de l’espectacularitat i complexitat de les festes.
L’arribada del segle XVI i l’aparició dels balls parlats –alguns nous i altres redefinits a partir d’antics entremesos i danses- conformarà la darrera peça d’una estructura de la festa que es mantindrà en essència vigent i sense alteracions notables fins a l’arribada del segle XIX. En tot cas, la seva importància serà creixent, com ho demostra, per exemple, l’acord del concili provincial celebrat a Barcelona el 1564 sota la presidència del patriarca d’Antioquia D. Fernando de Loazes, que ratifica la festivitat de Santa Tecla com de precepte ara per a tota la província eclesiàstica.
El XIX serà un segle crucial per a l’anàlisi de l’evolució de les festes de Santa Tecla. Al llarg de la seva primera meitat es definirà la morfologia dels castells, i també el seu paper dins la celebració. Aquell element relativament nou, tot i que l’escriptor Rafael d’Amat, baró de Maldà, ja el 1794 en lamentava l’absència, esdevindrà essencial en les festes de Santa Tecla. Josep Pin i Soler, a la seva novel·la La família dels Garrigas, presenta una excel·lent descripció de la festa de mitjan del XIX. En aquests moments, a més dels actes i elements que pervivien des de l’edat mitjana, és innegable el paper destacadíssim que han assolit les colles castelleres, i les activitats avui imprescindibles com les matinades, amb els grallers i tabalers, o el castell de focs de la diada de Santa Tecla, o potser més desconegudes com el repic general de campanes o el cant dels goigs a la catedral. També s’ha configurat una figura emblemàtica en la festa: el Magí de les Timbales.
La segona meitat del XIX comporta una nova refosa de les festes. D’una banda, l’Ajuntament col·loca els seus elements definidors en el seguici popular a una categoria artística impressionant. En aquest sentit, els gegants moros, els gegantons negritos i els nanos vells, cisellats tots per Bernat Verderol, semblen voler separar-se dels elements més senzills i populars; els balls, que patiran un retrocés notable, especialment per la forta batzegada que pateixen les entitats que els suportaven, els gremis, en la primera meitat de la centúria, i també pels continus atacs que reben per part dels estaments benestants. D’altra banda, la pirotècnia adquireix una major importància en la festa. Entra molt en joc el paper del soroll enfront del color, i, per això, es multipliquen les engegades de tronades. El ball de diables sembla equilibrar la balança llum-soroll, i surt per primer cop en actuacions independents fora del seguici, en un clar precedent de l’actual correfoc. Finalment, s’importa des de les comarques empordaneses la dansa de la sardana que inicia, d’aquesta manera, el camí cap a símbol nacional.
El segle XX, fins a l’arribada dels ajuntaments democràtics de la dècada dels setanta-vuitanta, serà un període més aviat fosc per al conjunt de les festes de Santa Tecla. El 1911 el papa Pius X suprimeix el caràcter festiu de la diada de la santa, que esdevé jornada laboral. No serà fins al 10 de juliol de 1917 quan el papa Benet XV la restableix a instàncies de l’Ajuntament presidit per l’alcalde Robert Guasch i amb tècnics de la talla d’Emili Morera. El 3 de setembre el govern espanyol d’Eduardo Dato accedeix a la restitució de la festivitat.
La guerra civil del 1936 i la consegüent postguerra tenyiran de negre la festa major de Santa Tecla fins al punt de relegar-la a un segon ordre. Les autoritats del moment capgiren la història de la ciutat i eleven la festa petita de Sant Magí a la categoria de principal, amb l’ànim d’utilitzar-la com a font de captació de turistes en ple estiu i, conseqüentment, en detriment dels tarragonins.
L’arribada dels ajuntaments democràtics ha comportat la reivindicació de les festes de Santa Tecla com la celebració dels i per als tarragonins. La recuperació del seguici popular, gairebé anihilat fins aleshores, la reinstauració de les tronades, el retrobament dels tocs manuals de campanes, la difusió, l’extensió i la millora del toc de la gralla i el tabal, la diversificació dels instruments tradicionals, i també la seva aplicació, són algunes de les característiques de les festes de Santa Tecla actuals. En definitiva, el retrobament d’un patrimoni ciutadà que s’inicià amb l’ús del carrer com a espai lúdic.
OFERTAS DEMANDAS COMPRA VENTA DE PRODUCTOS Y SERVICIOS